La clau és la formació
Probablement ara mateix l’economia catalana està tancant definitivament una etapa que
ha durat més de 20 anys. Una etapa que, fonamentalment, va estar marcada en el
seu inici per alguns esdeveniments singulars, paradigmàtics - com la incorporació d’Espanya
a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener de 1986- que han estat motor de grans canvis
durant aquestes darreres dues dècades; i que, juntament amb altres factors, expliquen
l’extraordinari creixement del sector immobiliari tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.
Cal només fer una ullada a algunes dades clau per fer-nos una idea de quin pes ha tingut la
construcció a la nostra estructura econòmica. A principis de l’any 1986, a Catalunya hi
havia poc més de 115.000 llocs de treball al sector; un any més tard ja havien crescut
gairebé un 20%, apropant-se als 140.000, i a finals de 1990 es va superar la barrera dels
200.000. Amb un important parèntesi d’uns 4 anys (del 92 al 96), la construcció va continuar
creixent: 300.000 llocs de treball al 2001, 400.000 al 2006, i més de 440.000 segons les
darreres dades. Aquest creixement significa que mentre al 1986 la construcció suposava
el 6% de tota l’ocupació, ara és més del 12%.
Però com és ben conegut, durant l’any 2007 el sector immobiliari ha experimentat una sacsejada
important, que ha tingut un impacte a nivell mundial. Aquestes turbulències certament han
marcat un punt d’inflexió en el mercat immobiliari i, en conseqüència, tindran també ressò en el
nostre patró de creixement. Durant els darrers 20 anys l’economia ha tingut dos moments baixos,
al 1993 i al 2002, que certament van afectar a la construcció, però en cap dels dos casos el
sector era el detonant de la inestabilitat, i per això en aquest cas se’ns planteja la
oportunitat d’un canvi estructural.
Això vol dir que la construcció ja no és tan important en el creixement de l’ocupació ni del
consum; i que cal trobar altres motors per al nostre desenvolupament econòmic. De fet, en els
darrers anys, des del Govern s’està afavorint aquesta transformació apostant per la formació
de les persones, però ara les circumstàncies ens porten a fer més visibles aquests canvis i a
impulsar-los amb més força i rapidesa. Ha arribat el moment de posar les persones al centre
del nostre model econòmic; que les persones i les seves necessitats siguin el motor del creixement.
Ha arribat el moment de plantejar seriosament un nou Estat del Benestar que millori les
tres “potes” tradicionals -educació, salut, i serveis socials- i que desenvolupi una quarta
“pota”: la igualtat i l’atenció a la dependència. El potencial de creixement d’aquests sectors
econòmics és molt elevat, i el nostre paper com a Administració ha de ser certament fonamental
en aquest sentit. Si prenem conjuntament aquests dos factors, tenim sobre la taula un dels reptes
econòmics i socials més importants que se’ns han plantejat en els darrers 30 anys:
aconseguir que el creixement econòmic i la millora de la cohesió social siguin dos components
d’una mateixa estratègia; dos components que s’alimentin l’un a l’altre.
És el moment de posar nous fonaments per al futur, i pensem que apostar perquè el benestar
de les persones sigui la locomotora del creixement econòmic és una opció encertada.
Aprofitem aquest impuls per continuar fent l’economia catalana del segle XXI.
Mar Serna
Consellera de Treball
